ningú altre mira el detall?

de la Justícia

Vaig desfullant la margarida del Principat de Catalunya que vull, i avui toca una mica de justícia.

Hem de remirar els drets individuals i com LES BRANQUES LEGISLATIVA i EXECUTIVA haurien de DECIDIR els QUÈ, PER QUÈ, QUAN i QUANT han de repartir entre els diferents QUI dels diversos nivells de governament, NACIÓ, DISTRICTE, COMARCA, MUNICIPI i POBLE, perquè cadascun decideixi COM fer-ho.

També hauria de quedar pel LA BRANCA JUDICIAL decidir sobre el seu repartiment entre els diferents nivells de governament. Tota malifeta, falta, delicte o qualsevol altre fet, que quedés circumscrit a un nivell de governament, hauria de ser dirimit dins del seu àmbit més proper, sigui un poble, municipi, comarca, districte o nacional.

Com exemple adjunto un document antic, tret de l'Arxiu Diocesà de Girona:

al segle XIII, aquí, aquestes coses ja les dirimien gent del poble, no calia cap justicier, i crec que aquest criteri, el coneixement que dóna la proximitat i la immediatesa de la solució, és el que ara hauríem de demanar a la nostra justícia

No ho faig més llarg perquè tampoc serviria de res. Qui ho vulgui entendre ho entendrà i qui no, no. Tinc pressa per dir el que he volgut dir abans de la publicació del Libre Blanc, que tinc ganes de saber si tenim alguna coincidència.

LIMITAR I PRIORITZAR

 Com que es tracta d'apuntar idees i temes, que en tot cas precisen de ser desenvolupats, corregits i concretats després d'enraonats i discutits, segueixo amb el que en porta això del governament, i per això me'n vaig al CAP&GRADE (per mi, Limitar i Prioritzar), del Rick Raddatz, de qui ja he parlat en altres moments i llocs.

Esta això relacionat també amb una entrada precedent, sobre com s'haurien de controlar el pressuposts del govern pel Parlament, i la Constitució.

LIMITAR els nivells de recaptació d'imposts (segrest de bens i llibertat dels ciutadans) i seguidament PRIORITZAR en QUÈ, PER QUÈ, QUANT, QUAN, QUI i COM s'han d'emprar els imposts recaptats, sense necessitat d'endeutar-se.

I, com que hi ha moltes maneres de matar puces, suggereixo, a tall d'exemple i perquè es vegi que hi ha qui cerca idees, un projecte del ja esmentat altres cops i en altres llocs, Mike Lee, Senador (R) per Utah (USA). Aquesta proposta li vaig escoltar d'una intervenció el 17/9/2013 a la AEI i ara (el 23/9/2014) la segueix defensant, recolzat també pel Senador Marco Rubio, tots esperant que els Republicans obtinguin una majoria el proper Novembre.

Com faig sempre, jo en dono la meva interpretació, no en faig cap traducció:

Dos nivells d'impost sobre la renda individual: 15% per totes les rendes fins a $87,850 (diguem uns €67.600) -el doble per parella casada- i un 35% per tota renda que excedeixi les dites.

Reducció de $2,500 del impost per cada fill depenent.

Reducció de $2,000 per exempció personal.

Deducció pels interessos d'hipoteca immobiliària aplicable a capitals <$300,000.

La recaptació s'estima podria ser 16-20% del PIB.

Ja veieu com es poden fer senzilles les coses, i no complicar-les perquè ningú entengui res.

Què, per què, quan, qui i com

El repartiment de responsabilitats. Veig quatre nivells de governament.

Govern nacional, o central, presidit i format per qui hagi aconseguit suficient recolzament del Parlament. Té la responsabilitat legislativa, de proposar al Parlament lleis pel bon governament, que les debatrà i podrà aprovar, esmenar o rebutjar. Les lleis, un cop aprovades pel Parlament, passen al Senat que les pot referendar o rebutjar motivadament, en qual cas serà votada a les Corts de Catalunya.

Aquí hem d'anar al que vaig entrar el 15/9/2014 sobre els Drets del individu, que són els que el govern central ha de mesurar amb les lleis, fixant QUÈ, PER QUÈ, QUAN I QUI les ha d'aplicar, deixant el COM a QUI ho hagi de fer, considerant els quatre nivells de governament: NACIONAL, DISTRICTE, MUNICIPI i POBLE, que decidiran COM les han d'aplicar en consonància amb les seves circumstàncies i necessitats del seu territori i la seva població.

El QUÈ i QUAN ha de fer i pot fer, i COM, el govern NACIONAL ha de quedat fixat i limitat molt clarament a concisa a la Constitució, de tal manera que no pugui sortir del guió, i la resta serà cedida a les administracions més properes al ciutadà.

Mai he pretès fer tot un programa nacional, d'un estat. He volgut proposar idees per ser enraonades, corregides, ampliades assegut tranquil·lament amb altres al voltant d'una taula, amb aquell esperit de “parlem-ne”, però no he trobat ningú, fora de la família i quatre amics a qui mai he volgut involucrar.

Mentre no hi hagi novetats, crec que seguiré proposant temes.

No segueixo dogmes

Ni idees fixes, encara que siguin meves, perquè he après de molts però la interpretació sempre és pròpia, meva.

El meu recuperat Principat de Catalunya, ara com ara amb els límits de la Catalunya actual, hauria d'estar format per

Pobles (entitats de població, el que ara ho entenem així). Pobles confrontants s'apleguen en

Municipis, d'una extensió i població mínimes i màximes, perquè són els que seran governats per un Ajuntament. Els membres del consistori elegits cada dos anys entre candidats que han de ser residents del municipi des de dos anys abans con a mínim. Podran ser renovats un sol cop i reelegibles un cop hagin passat un mínim de dos anys. Els Municipis confrontants s'agruparan en

Comarques, de entre les 41 actuals a un mínim de 33, estructurades ara agrupant un nombre de Municipis confrontants, amb criteris del segle XXI i de futur, amb una extensió i població mínimes i màximes. Cada comarca tindrà un nombre igual de Senadors, dos o tres, que constituiran el Senat, de representació territorial. No excediran el nombre de noranta-nou i seran elegits per sis anys, però un terç dels primers elegits, els que hagin rebut menys percentatge de vots de la seva comarca, seran renovats als dos anys, i un altre terç, els següents en menor percentatge de vots, serà renovat als quatre anys. Cada dos anys elegiran de entre ells una presidència. Els candidats al Senat hauran de ser residents a la comarca des de sis anys abans, com a mínim, podran ser renovats tan sols un altre període i seran reelegibles al cap de sis anys.

Vegueries, regions, districtes o qualsevol altre nom que defineixi un nombre de comarques confrontants, amb criteris del segle XXI i de futur, amb una extensió i població mínimes i màximes. Els Representants de les, diguem-ne Districtes, per trencar, en un nombre que no excedirà els centre-trenta cinc, constituiran el Parlament de Catalunya, seran elegits per quatre anys, podran ser renovats un altre període i ser reelegibles al cap de quatre anys. Els representants es presentaran en llistes obertes proposades per partits polítics inscrits, a cada Districte, i no caldrà que hi siguin residents. Deixo per més endavant quants representants al Parlament per cada Districte. De entre ells nomenaran una presidència.

El Parlament i el Senat, reunits, i presidits pel Princ/ep-esa, formen les Corts de Catalunya. El Princ/ep-esa serà escollit per sufragi universal cada sis anys, renovable per un altre període i reelegible altre cop al cap de sis anys. De entre el elegits al Parlament escollirà el que cregui capaç de formar un govern nacional amb el recolzament de prou membres del parlament, fins que ho encerti.

Aniré seguint. Jo sé què vull i ho dic. Escric la meva carta als Reis d'Orient. També sé que no ho aconseguiré, però sí sabré qui s'hi acosta més, i qui en queda força lluny. Qui no tingui prou clar què és el que vol, l'enlluernarà qualsevol coet de festa major.

primer, recuperar el Principat de Cataunya

Sembla que tothom, tot esperant, volen donar voltes sobre el què ha passat i el qè passarà.

Jo prefereixo anar avançant, opinant sobre el futur, i no pretenc saber-ne sinó que m'agradaria saber què opinen altres i enraonar-ne.

Ja he manifestat fa temps, per diversos mitjanss, que jo voldria la devolució del Principat de Catalunya, amb les

CONSTITVTIONS

Y

ALTRES DRETS

DE

CATHALUNYA,

COMPILATS EN VIRTVT

DEL CAPITOL DE CORT LXXXII.

DE LAS CORTS PER LA S.C. Y R. MAJESTAT

DEL REY DON PHILIP IV. (era el V de Castilla) NOSTRE SENYOR

CELEBRADAS EN LA CIVTAT DE BARCELONA

ANY M. DCCII.

que ja érem i teniem abans de la derrota del 1714, però ara amb un Príncrep elegit cada sis anys per sufragi universal, renovable sols un cop però reelegible un cop passats sis anys. I aquestes Constitucions i Altres Drets, actualitzant-los ara una nova Cort amb criteris del segle XXI i de futur.

L'Epitome de la genealogia dels Comptes de Barcelona comença amb Bara hu dels valentissims Godos de la Gallia Narbonense, (l'any MCCCV) fins el Philip. IV. el Bourbon del que és hereu l'actual Rey de España Felipe. VI.

Aquell nostre Phelip IV, de Aragó, i quint, de Castella, arribà a Barcelona el 2/10/1701; va convocar Corts i el 14/1/1702 ho jurà tot (a dalt esmentat, embolicat amb un donatiu d'un milió i mig a pagar en 7 anys), però tot seguit ja anava prenent decisions contradictòries; el 6/4/1702 el rei marxà a Nàpols i el 10/4/1702 marxà la reina a Saragossa i el llochtinent i capità general Lluís Fernandes Portocarrero, comta de Palma jurà el càrrec amb atribucions que el rei no podia delegar.

El 4/10/1705 el aleshores llochtinent i capità general Francisco de Velasco en comunicà que “[e]s preciso entender en la capitulación de esta plassa (Barcelona)” i el 14/10/1705 “[p]er lo portal del Àngel [...] ha entrat lo exèrcit dels aliats que serveix al rey [...] Carlos Tercer d'Àustria...” (el que després també ens va a abandonar i portar al 1714 i a la tornada del Bourbon Phelip. IV. Ja dit V.).

I aquesta és la història. I jo vull tornar al que érem i no tornar a estar en mans d'uns i altres. Van acceptar el Phelip IV, que va fugir; van acceptar el Carlos III, que ens va abandonar. Vàrem lluitar a favor i en contra dels dos. I ara, voldria votar, cada sis anys, un Príncep i tornar a unes Corts del segle XXI, de les que parlaré a continuació.

el fons de la qüestió

Hi ha qui prefereix la defensa dels drets individuals i qui prefereix fer prevaldre els drets col·lectius.

A USA jo seria Republicà, perquè no vull que cap col·lectiu em faci perdre els meus drets propis. 

Accepto que qui vulgui s'ajunti amb altres per fer el que vulguin, però no que m'ho facin pagar a mi ni amb els meus imposts amb subvencions; que s'ho paguin ells, amb les seves quotes i que siguin lliures per cercar patrocinadors.

També vull que els diferents nivells de govern, ofereixin tot tipus de serveis i ajudes per qui necessita ajuda per assolir el correcte gaudi dels seus drets individuals i sol no pot fer-ho, però que qui no ho necessiti o no ho vulgui, que sigui lliure de seguir essent lliure. Que cap col·lectiu m'obligui a perdre els meus drets d'individu.

Els meus imposts també han de servir per cobrir aquestes necessitats d'altres, perquè, si avui ajudo a pagar-les encara que no ho necessiti, potser demà ho puc necessitar, i seran els imposts d'altres els que ho pagaran. Semblant a les pensions, uns paguen avui perquè altres les cobrin, amb la esperança que, demà, altres els pagaran la seva jubilació.

sobre Drets de l'individu

Els que penso són els Drets de l'individu (l'ordre és aleatori i no de preferència), i qualsevol altre dels reconeguts Drets Humans i Drets dels Pobles o les Nacions, encara que no siguin expressament citats aquí, hi són compresos i ningú pot ser-ne privat.

a. Una vida digna.

b. Un sostre (habitatge) adient i prou confortable segons circumstàncies.

c. Alimentació objectivament adient i suficient (no passar gana ni set)

d. Estudis i coneixements apropiats als seus nivells d'intel.ligencia i/o d'aprofitament.

e. Els estudis superiors (universitat i post graus) seran finançats amb crèdits personals a

retornar amb deduccions de les futures rendes del treball, amb dos anys de carencia.

f. Rebre assistència sanitària i ajudes en les malalties, discapacitats, incapacitats o

dependències.

g. Viure en companyia (família, comunitat de semblants...)

h. Tenir feina o estar ocupat

i. De reunió i de manifestar les seves opinions

j. A la llibertat de creences, idees i expressió.

k. D'associar-se amb altres per perseguir objectius comuns o semblants.

l. A la seguretat ciutadana i la protecció de la seva persona i les seves propietats.

m. A la propietat intel·lectual, mobiliària i immobiliària.

n. De votar i ser votat en tota mena d'el·leccions polítiques.

o. Promoure i dedicar-se a la industria, al comerç i a la prestació de serveis amb afany de lucre lícit.

p. A ser tractat amb justícia. A l'hora de rebre'n beneficis i a l'hora de ser-ne tributari.

Aquests drets son de cada individu, no de comunitats ni col.lectius, però podran exercir-se en grups o associacions i seran garantits per tothom i concedits a qui ho necessiti o qui ho demani i seran el mes igualitaris possible en circumstàncies similars. Els drets d'uns no podran invair els d'uns altres.

en memòria de Benjamin Franklin

No sé tant com alguns estudiosos, però segueixo aprenent. Dilluns comença a TV3 una sèrie sobre l'Adams, i jo avui he volgut recordar a qui ha inspirat, ara, la actualització del Don't tread on me, que he adoptat amb el No em trepitgeu. El PTC volia unir personalitats d'alçada semblant per recuperar la independència del Principat de Catalunya.

De la GEC: Franklin, Benjamin (Boston 1706 - Filadèlfia 1790) Físic i polític nord-americà. L'any 1726 s'establí a Filadèlfia i fundà una impremta, un diari i el "Poor Richard's Almanack" (1732-57). El 1736 fou elegit secretari de l'assemblea de Pennsylvania. Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí el poder de les puntes metàl-liques, enuncià el principi de la conservació de l'electricitat i el 1752 descobrí la natura elèctrica dels llampecs i inventà el parallmps. Estudià alguns dels problemes relacionats amb el creixement demogràfíc, la pol·lució de l'aire i la higiene, investigà el corrent del Golf i inventà les ulleres bifocals i l'estufa que duu el seu nom.

El 1753 fou nomenat director general de correus i en reorganitzà el servei, i el 1757 fou enviat a Londres per defensar els interessos de les colònies revo ltades. En tornar a Filadèlfía (1775) fou nomenat diputat per Pennsylvania en el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John Adams, la declaració d'independència dels EUA. Negocià el tractat d'amistat amb França (1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de Versalles, en la qual Gran Bretanya reconeixia la independència nord-americana. El 1785, de nou als EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfta, i participà en la convenció de Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una auto-biografia, Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19). (JTO)

Hi ha qui ho segueix cridant

Don't tread on me

Com vull una Catalunya lliure

Idees interpretades del The Freedom Agenda, de Mike Lee, Senador (R) d'Utah,

que m'agradaria veure considerades al renovat Principat de Catalunya.

 

Constitució, Parlament i governs:

   La Constitució hauria de donar al Parlament i als governs uns poders limitats, enumerats i clarament ben definits, per fer-ne una lectura textual, considerant el que volen dir els redactors en aquell moment i en el que cada paraula i cada frase vol significar al moment d'escriure-les).

   Per un govern central haurien de quedar: la organització militar, la immigració, patents i marques, la aviació i els tribunals, suprem i superiors i tot el que depengui estrictament d'una legislació d'abast nacional (atur, assistència sanitària, pesca...) i també tot allò que no puguin cobrir més eficaçment els governs de proximitat (vegueries o regions, comarques, municipis i locals, tots ells definits ara amb criteris del segle XXI més acadèmics que polítics) i el que sigui necessari per mantenir la pau i l'ordre interior, tot ajustat al que estableixin els acords internacionals.

   No hauria de intervenir en temes de treball, fabricació, agricultura, mineria i educació i aquelles que poden ser desenvolupades millor de proximitat, sense la intervenció centralitzada i igualadora, ni tot el que afecta a la família, a la assistència, domiciliaria o no, tot també d'acord i complint amb els tractats internacionals.

   El Parlament hauria de limitar la seva pròpia autonomia en lloc de assumir que poden fer el que vulguin sempre el Tribunal Suprem (TS) ho pugui aprovar, perquè el TS no té la exclusiva de fer guardar la Constitució; els càrrecs polítics que juren o prometen guardar i fer guardar la Constitució tenen també el dret i el deure de fer-ho.

   Els conceptes: llibertat, independència personal, govern de proximitat i individualisme, no queden clars si no es defineixen en una Constitució, que limiti la intervenció dels governs a tasques ben especificades i concretes. Els governs tendeixen a estendre la seva autoritat i a demanar-ne cada cop més. No ens cal tornar a inventar la roda, triem de la experiència del nostre passat i la d'altres Estats lliures.

   No es pot deixar que legislin qui no han estat votats, buròcrates, allunyats del procés polític i que legislen pobrament. Els inversors i emprenedors prendran el risc de crear feines solament quan estiguin raonablement confiats en que el govern no prendrà accions arbitràries que interfereixin en la seva habilitat per guanyar-se la vida.

   La Constitució ha de preveure que els poders legislatius cedits seran discutits i votats al Parlament, per polítics elegits pel poble, no pels partits, perquè sovint, regles en força de llei, s'aproven rutinàriament sense pràctica intervenció dels parlamentaris.

   Quan una Llei ha estat aprovada per buròcrates no votats, els autors de la llei no s'encaren amb la pressió d'esmenar-les o abolir-les perquè ningú saps qui són. Els que defensen aquesta pràctica argumenten que els executius responen davant del President elegit i que exerceixen aquest poder solament quan el Parlament els hi ha donat, aprovant-los.

   Qualsevol legislació perdria la seva vigència si dins d'un període, diguem de no més de sis mesos, no és aprovada i elevada a llei pel Parlament.

Crisi, deute i llibertats:

   La crisi del deute no és ni conservadora ni lliberal, ni de dretes ni d'esquerres, senzillament, és nacional.

   Ara, immersos en una crisi econòmica i fiscal, o s'actua amb una reforma total o anem empenyent la catàstrofe endavant, però és inconcebible carregar als nostres fills i nets amb un futur ennuvolat pel deute, la paralització econòmica i una governació cada cop més intrusiva i opressora. També seria una bogeria pensar que el sobre-endeutament afectarà solament a les generacions futures.

   No es pot, any rere any, anar gastant diners que no es tenen. La Constitució ha de limitar les accions del govern i obligar al Parlament a tan sols aprovar pressupostos equilibrats en defensa la llibertat dels ciutadans.

   La llibertat és la habilitat de cada individu per viure, actuar i gaudir del que li és propi sense cap coerció externa, interferències o controls; en altres paraules, és la capacitat de viure i actuar afirmativament més que no pas ser dirigit. La llibertat és un regal de Déu.   Existeix sense que cap sobirania terrenal pugui interferir, coercir o prendre, per exemple, amenaçant les nostres vides o degradant els nostres drets de propietat.

   Els propòsits dels governs són constrènyer els comportaments humans per la coerció.
   Les accions de govern i la llibertat individual són competidores i sumen zero; tant com suma la actuació del govern resta a les llibertats de l'individu.

   Lleis anti-robatori influeixen sobre la llibertat, però són beneficioses perquè protegeixen la propietat i protegint-la també poden protegir la vida, si són fetes de manera que tinguin un impacte mínim sobre la llibertat individual. En cada cas, han de

mesurar-se els beneficis d'una banda i la erosió de la llibertat individual per l'altra.

pressuposts i controls:

   Els imposts són necessaris per a les actuacions dels governs, però la seva recaptació duu inherent el segrest de propietats dels contribuents reduint la seva llibertat individual.

   Molts contribuents són forçats a treballar pel govern molts dies cada any perdent temps, propietats i llibertats que no poden emprar en el que els plagui.

   Els legisladors han de preguntar-se constantment si una despesa que proposin és prou justificada, no solament pel que hi guanyen els beneficiats, també el que hi perden els contribuents per l'impacte en la seva llibertat i propietat.

   Els ciutadans no han d'assumir que programes que semblin innocus i benvolents no tenen cap impacte sobre la llibertat individual. Aquests programes costen diners que aporten els contribuents i cada cop que pugen els imposts estan allargant el temps que els contribuents han de treballar pel que el govern els confiscarà.

   Els ciutadans contribuents han de poder vigilar i controlar d'aprop les actuacions dels governs, que concentren els beneficis i dispersen els costos que sovint són tan àmpliament dispersos que els fan imperceptibles. Una despesa no es justifica perquè cada contribuent pugui perdre-hi menys del que hi guanya cada beneficiari.

   Molts programes i serveis poden ser malgastadors, duplicats, ineficaços o totalment innecessaris, establerts tan sols per a satisfer les demandes polítiques de polítics i no pas per a satisfer una demanda del poble; altres poden cobrir legítimes necessitats, però poden ser rebaixats i traspassats a les administracions de proximitat que ho podrien fer millor, perquè si el govern central els cedeix programes, unes acabaran oferint millors beneficis que altres i competiran oferint als seus residents millors condicions, tal com passa a la lliure competència entre empreses privades. I cada un serà lliure per dissenyar els seus programes d'acord amb les necessitats pròximes.
   S'ha de controlar que els polítics elegits no actuïn impulsats pel desig de deixar un senyal tangible a la societat i també fer el món un lloc que els sembli millor i motivats pel desig de ser admirats, creient que gastar generosament fa que t'apreciïn i gastant menys fa que et critiquin. El diner i el poder van indestriablement lligats i quants més diners té un govern mes poder obté i perquè sempre en volen més, de diners i poder, se'ls ha de limitar-los.
   Gastar a gran escala distorsiona el sentit de la perspectiva i duu a operar sense cap paràmetre clar que en limiti les fronteres. Després d'unes poques setmanes de parlar de desenes o centenars de milions en despeses, uns centenars de milers o uns pocs milions els comencen a semblar poca cosa i en conseqüència hi posen poca atenció. 

   L'increment de la despesa no sempre és el millor mitjà per millorar el món i sovint es poden aconseguir resultats equivalents o inclús millors deixant mes diners a les butxaques dels contribuents.

   Els pressupostos son tan complexes que, per no perdre tant temps, es fan paquets de despeses per ser aprovades en lleis òmnibus, que semblen una opció adient però això duu a aprovar una despesa perquè se'n vol aprovar una altra de l'òmnibus. Si el paquet òmnibus conté coses que hom no vol aprovar s'ha de poder votar en contra.

L'endeutament i l'equilibri:

   Les generacions futures haurien de ser lliures per decidir els programes de govern, al igual que la nostra generació hem fet decidint per nosaltres, però no ho podran fer si els deixem el llast d'un deute desmesurat.
   Cal imposar estrictes límits en la capacitat del govern per endeutar-se i gastar. El Parlament ha de equilibrar el pressupost cada any, amb poques i escasses excepcions difícils d'invocar. Cada despesa coberta amb diners manllevats redueix la prosperitat dels ciutadans i els fa menys lliures. Els ciutadans del futur naixeran menys lliures del que ho foren els seus pares i avis.
   La llei de pressupost equilibrats hauria de contemplar uns conceptes que, tots junts, ben segur que resoldrien permanentment la crisi fiscal.
   Prohibir al Parlament gastar mes del que "guanyi" aquell any recaptant imposts i altres conceptes, com la majoria de famílies i governs tracten de fer, però el govern hauria de fer estimacions dels ingressos i sovint aquestes són errònies o poden ser manipulades per a ajustar-les al que es cregui necessari finançar.

   Prohibir al Parlament de gastar cap any més que un percentatge del PIB de l'any anterior. Podríem dir que un 18% seria l'adequat (és el que a USA ha vingut gastant el govern federal, un 18.5 a vegades i altres menys. Cal ajustar-lo a la nostra realitat). 

   Que el Parlament no pogués esquivar els dos precedents exigint una majoria qualificada per fer-ho. Cal però fixar si de 3/5, 2/3 o 3/4. Potser els 2/3 seria adequada. Es pot pensar en una súper majoria per declarar la guerra contra altres nacions-estat, no guerres abstractes contra la pobresa, la droga o altres qualsevulles.
   Demanar també majoria qualificada per augmentar el sostre del deute. Aquest requisit evitaria que la administració pogués emprar les estadístiques per equilibrar els pressupostos. Inclús si el Parlament trobés un sistema de manipular les estimacions de recaptació, despeses i PIB.
   Resumint, el Parlament pot necessitar elevar el sostre del deute, però ha de ser més difícil fer-ho; exigint una votació per majoria qualificada aporta un correctiu anivellador que evita els riscs de una despesa amb dèficit perpetu.

   Molta gent principalment de l'esquerra, creu que es poden augmentar els ingressos del govern apujant els imposts sobre els rics, que els poden pagar, però això. en un o altre grau frena el creixement econòmic, perquè mina les expectatives dels inversors sobre el rendiment de les seves inversions.

   Els rics tenen més diners que els no-rics i no tenen necessitat peremptòria de fer-ne més; en tenen prou per viure. Necessitem els rics tant com ells necessiten als altres.

   El nucli del problema es que els governs emprenen massa responsabilitats, creient que, com que poden disposar de recursos, hi ha pocs problemes que ells no puguin solucionar.

   Els programes de llarga durada, que el govern ha promès finançar perpètuament, dels que depenen milions de ciutadans, queden en una situació precària i perillen de dràstiques reduccions i si no ho resolem ara, no estarem defensant els pobres; estarem garantint un futur amb retallades com a resultat de la nostra insolvència nacional.

   Una societat lliure pot funcionar prou bé si el govern abandona les “ganes de fer bones accions” i ho deixa per la societat civil (families, individus, institucions religioses i benèfiques, i organitzacions no governamentals sense ànim de lucre). 

No em trepitgeu

ho faig meu, ara i aquí, i si algú vol seguir-me o copiar-ho, que ho faci. No hi tinc cap dret.

les rates del Pujol...

Partits, polítics, escrivents i parlants, tots assalariats, estan fent mans i mànigues del cas, en diuen de la família Pujol arran de la declaració del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol Soley, President de la Generalitat de Catalunya, i diuen que no en saben res, especulen sobre comissions i fraus i tràfic d'influències d'ell i dels fills i de la esposa, casi 30, o 40 anys, o tota la vida, i del seu pare, de mentides i li ho volen prendre tot, el dia a dia de la seva vida, de tot el que ha fet, com si tot hagi estat podrit.

L'únic que se sap de cert és el que ell ha dit, fins ara:

http://www.ara.cat/politica/Comunicat-Jordi_Pujol-diners-estranger_ARAFIL20140725_0001.pdf

i tots els afegitons, les especulacions, són interessats i moguts tan sols per l'afany de lucre, per les mongetes, perquè han menjar i de treballar cada dia.

Ho va dir en el seu Comunicat: "[c]omparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s'escau, davant d'instàncies judicials" i facin el que hagin de fer, i els demès, a callar, perquè ell ja ha fet el que ara podia fer.

El Parlament és una cambra legislativa i sembla que, recordant el vist a películes, vulguin ara emular el Comité McCafthy o aquell Tribunal de Nüremberg.


,

la política sí que fa pudor

Recordeu aquella cançoneta que diu que "la merda de la muntanya no fa pudor..."?. L'he recordat fa poca estona oint una tertúlia (no importa quina. Qualsevol) i m'ha fet pensar que "la política sí que en fa de pudor", i és perquè la remenen, cadascun amb el seu bastonet, els parlants i escrivents assalariats, que són els que, al nostre país, juguen a fer-ne, tapats, cadascun representant el paper que li toqui segons els "Director" que l'han triat. Els ha votat tan sols un "Director" que els dona l'espai, la paraula, i l'altaveu. 

Ja no em fio de cap "apalancat", polític de partit, o escrivent o parlant assalariat d'un mitjà de comunicació. Cada dia els he anat perdent confiança, i cada cop els "acallo" abans i els llegeixo menys. 

Tan sols faré confiança, en el futur, en aquelles persones, que ara fan be les seves tasques, les que siguin, i en el futur decideixin deixar-les de banda per dedicar-se a la política i treballar al servei d'un nou país millor que el que en ha tocat viure, i que ningú, encara, ha volgut definir, com serà una nova Catalunya.

Jo ho vinc dient des de fa anys, i seguiré fent-ho, però no tinc cap botzina.

He tingut poca conexió però no ho deixo passar

Vaig llegir amb sorpresa les declaracions de la cancellera alemanya, la Sra. Merkel, publicades a La Vanguardia, crec que del dissabte, p.16, Política, La qüestió catalana.

Deien: “[...] va fer costat ahir sense embuts [...] va rebutjar que Catalunya o altres regions europees puguin independitzar-se dels estats respectius. “[...] 'Defensarem la integritat territorial de tots els estats, la qual cosa és completament diferent de la independència d'una regió' va afegir.”.

Jo voldria que el President de la meva nació, Catalunya, elegit en votació democràtica, demanés a la cancellera d'una altra nació, Alemanya, igualment elegida, que concreti aquesta declaració, perquè els catalans ho volem veure clar i potser també els alemanys, i altres paisos. ¿Fins a on pensa arribar en la defensa de la integritat territorial d'España, si el poble català, en una consulta democràtica decideix optar pacíficament per la Independència?. Perquè, si pensa arribar fins a tancs, avions o bombes (ja en tenim experiència del segle passat), Catalunya no en té, i potser els n'hi hauriem de comprar, si optem per defensar la integritat territorial de la nostra nació, Catalunya.

Ja li explicarem també quins territoris de la seva Alemanya i d'Europa els va cedir el Felipe V, avantpassat de l'actual Felipe VI, per abandonar Catalunya a la seva sort, perquè sembla que la Sra. Merkel no sàpiga res del Tratado de Utrecht i altres relacionats, o com vam absorbir un altre estat, fent-ne un de dos separats. La integritat territorial dels estats la entén com vol.

Es pensen que son solament una “región de España”, i els catalans, uns “españoles renegadoss”, perquè ens veuen sotmesos i “acongojados”.

He vist que Toni Strubell li escriu una carta oberta, a la Sra. Merkel, però jo ho veig com un problema d'Estat, res personal.

Aquesta "Constitución": Monarquia o República

De tothom que es planteja si hauriem de decidir, ara, si volen, a Ejpaña, monarquía o república, no hi ha ningú capaç de plantejar-ho com a una necessitat immediata de introduir esmenes a la "Constitución", perquè el Título II. De la Corona", des d'ahir, està totalment obsoleta. Ejpaña, des d'ahir, "is different".

Diuen, "la vida i la mort, Déu les té" (o semblant), i deu ser veritat. El que hauria sigut oncle de Felip, va traspassar per un accident sobtat, i cada dia traspassen persones de totes les condicions.


"TÏTULO II. De la Corona,"

"Artículo 57."
"1. La Corona de España és hereditaria en los sucesores de S.M.Don Juan Carlos I de Borbón [...] seguirà el orden regular de primogenitura [...] y en el mismo sexo, la persona de más edad a la de menos."
"2. El Príncipe heredero, desde su nacimiento o desde que se produzca el hecho que origine el llamamiento. tendrà la dignidad de Príncipe de Asturias..." PERÒ ARA, ÉS UNA "PRINCESA HEREDERA" i no li diuen PRÍNCIPE DE ASTURIAS, li duen PRINCESA, que no està reconeguda a la Constitución.

Ara passo a 
"Artículo 56.
"El Rey es el Jefe del Estado..." PERÒ EL EL FUTUR, NO SABEN QUAN, POTSER SERÀ UNA REINA, NO CONTEMPLADA EN LA CONSTITUCIÓN.
"2. Su título es el de Rey de España..." PERQUÈ ELS PARES DE LA CONSTITUCIÓN NO HI VAN VEURE MÉS ENLLÀ D'UN SUCCESSOR, PERÒ DES D'AHIR, HI HA UNA, SUCCESSORA, UNA REINA NO CONTEMPLADA A LA CONSTITUCION.
"3. La persona del Rey es inviolable...", I UNA REINA, SI QUE HO SERIA?


"Artículo 59"
"1. Cuando el Rey fuere menor de edad, el padre o la madre del Rey [...] entrarà a ejercer inmediatamente la Regencia y la ejercerà durante el tiempo de la minoria del Rey." LA PRINCESA DE ASTURIAS, ELIEONOR, TE (9 ANYS?) I LA SEVA MARE ÉS LA REINA, CONSORTE, PERÒ REINA LETIZIA. D'AIXÒ DE LA REGENCIA NO EN DIU RES MÉS QUE:
"4. Para ejercer la Regencia es preciso ser español y mayor de edad." JA ES VEU QUE VAN PREVEURE QUE EL PARE O LA MARE D'UN REY MENOR DE EDAD, EL PARE O LA MARE HAVIEN DE SER MAJOR D'EDAD, I NO PODIEN SER UNS "GUIRIS", NI ELS "PARIENTES DE MAYOR EDAD MÁS PRÓXIMOS A SUCEDER EN LA CORONA", NO PODIEN SER TAMBÉ MENORS D'EDAD.
"5. La Regencia se ejercerà por mandato constitucional y siempre en nombre del Rey. " PERÒ JO NO HE VIST QUE VOL DIR AIXÒ DE "REGENCIA" NI COM ES FA.

"Artículo 60"
"1. Serà Tutor del Rey menor la persona que en su testamento huiese nombrado el Rey difunto, siempre que sea mayor de edad y español de nacimiento; (PERQUÈ PODRIA HAVER FET UN NYAP DE TESTAMENT NOMENANT UN TUTOR MENOR D'EDAD I QUE FOS UN IMMIGRANT) si no lo hubiese nomrado, serà tutor el padre o la madre, mientras permanezcan viudos (IMPECABLE!) [...] no podrán acumularse los cargos de Regente y tutor sino en el padre, madre o ascendientes directos del Rey". AIXÒ DE LA TUTELA TAMPOC HO HE VIST EXPLICAT, PERÒ CREC QUE DEU SER EL QUE FAN TOTS ELS TUTORS.

"Artículo 62"
"Corresponde al Rey:" (I TAMBÉ A UNA REINA?, SI ESTIGUÉS CONTEMPLADA A LA CONSTITUCIÓN, I SI FOS MENOR? AIXÒ LI TOCA AL REGENT O EL TUTOR?) I ME'N SALTO
UNES QUANTES LLETRES, PERQUÈ TAN SOLS SIGNA, PERÒ NO N'ES RESPONSABLE, PER ANAR DIRECTAMENT A:
"h) El mando supremo de los Fuerzas Armadas. (REINA, MENOR D'EDAD, I CAPITÀ GENERAL DE LES FUERZAS ARMADAS?)
"j) El Alto Patronazgo de las Reales Academias.

OBVIO MOLTS ALTRES LLOCS MÉS EN QUE TAN SOLS ES PARLA D'UN "REY" I MAI DE LA POSSIBILITAT D'UNA REINA, NI D'UNA REINA MENOR D'EDAD. TAN SOLS A L'ARTICLE 58 PENSEN EN "LA REINA CONSORTE" (bé) O EL CONSORTE DELA REINA", L'ÚNIC LLOC, CREC, QUE PARLEN DE LA POSSIBILITAT D'UNA REINA QUE NO SIGUI LA CONSORTE DEL REY.

"Artículo 168"
"1. Cuando se propusiere la revisión [...] que afecte [...] al Título II, se procederà a la aprobación del principio por mayoria de dos tercios de cada Cámara y a la disoluciñon immediata de las Cortes."
"2. Las Camaras elegidas deberàn ratificar la decisión y proceder al estudio del nuevo texto constiotucional, que deberà ser aprobado por mayoria de dos tercios de ambas Cámaras."
"3. Aprobada la reforma por las Cortes Generales, serà sometida a referéndum para su ratificación.

DES QUE REINA FELIPE VI I LA SUCCESSORA ÉS ELIEONOR, PRINCESA DE ASTURIAS, MENOR D'EDAD, TOT ÉS POSSIBLE I UNA NACIÓ HO HA DE TENIR BEN EXPLICAT, RAS I CURT, EN LA SEVA "CONSTITUCIÓN".

AQUEST NO ÉS EL MEU PROBLEMA, PERQUÈ JO VOLDRIA PODER SORTIR DE LA "CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA" I DE LA CORONA DE ESPAÑA, PERQUÈ JO NO EM SENTO ESPAÑOL, JO SÓC CATALA, DE CATALUNYA, I EL PRINCIPAT DE CATALUNYA QUE JO VOLDRIA, TINDRIA UN PRÍNCEP ELECTE, PER SUFRAGI UNIVERSAL, PER SIS ANYS, RENOVABLES TAN SOLS UN ANTRE PERÍODE CONSECUTIU (COM HO ÉS UN DELS CO-PRÍNCEPS D'ANDORRA QUAN ES ESCOLLIT PRESIDENT DE LA REPÚBLICA FRANCESA. L'ALTRE CO-PRÍNCEP JA NO ÉS TAN DEMOCRÀTICA).

NINGÚ MÉS, DEL POBLE O DE LA CLASSE POLÍTICA O LES PLATAFORMES, HO VEU IGUAL QUE JO? TAN SOLS SABEN ANAR A MANIFESTACIONS I FER DECLARACIONS? 

AIXÒ ENS PASSA PER TENIR POLÍTICS, ESCRIVENTS I TERTULIANS I POBLE "CREIENTS" EN VELLES DOCTRINES I CATECISMES, I SEGUIDORS. SI CONEIXEU UN ALTRE QUE VAGI PER LLIURE, PRESENTEU-ME'L.

Crec que ens varen fer trampes, uns més que altres

una altra mirada a les e14 (PP-PSOE)

Les Europees del 2014. Empreu el vostre propi criteri.

Per aprendre ja no cal anar a Salamanca...

El Youtube també té aquesta utilitat, i semblants. Tan sols cal despertar l'interès de qui vulgui aprendre.

http://youtu.be/6sQn4nAl26M6M

Aquest Ted Cruz podria ser un català Madrid

Perque en lloc de Washington podria Estar PARLANT de Madrid.

http://youtu.be/zb8OjDj0we0


hi engangx la transcripció:

0:00

gràcies tom és genial estar amb vosaltres coneix la tardor de 2012

0:04

Vaig tenir el privilegi de parlar en la Convenció Nacional Republicana

0:09

i jo parlem sobre el nostre deute nacional vaig parlar de les nostres dues nenes

Dotze i tretze

Carolina Catalina

Dotze i catorze

i aquesta nit la meva dona Heidi i jo vam tornar a les habitacions d'hotel al voltant de les 1:30 de

Dotze i dinou

matí

Dotze i dinou

i enviar però vaig treure el meu iPhone començar a mirar Twitter

Dotze i vint-

i dóna la casualitat que que per Paula Poundstone el comediant

Dotze i vint

estava veient la convenció que E

Dotze i trenta-dos

Suposo que no tenia res millor que fer i i ella va enviar un tweet

Dotze i trenta-sis

va dir Ted Creu acaba de dir

Dotze i quaranta

quan va néixer la seva filla el deute nacional era de deu bilions de dòlars

Dotze i quaranta-cinc

ara és $ 16,000,000,000,000 dòlars

Dotze i quaranta-vuit

el que va fer diables ella no estic

Dotze i cinquanta-dos

Heidi i jo vam riure tan fort que va caure al llit

Dotze i cinquanta-sis

però vostè sap que el nostre caroline filla té sis anys de la seva curta vida el deute nacional

01:03

ha crescut

01:04

de 10 bilions de dòlars per ara gairebé 18 bilions de dòlars

01:08

més gran que el nostre deute nacional li diria alguna cosa del que estem fent és

01:13

fonamentalment important

01:14

si seguim per aquest camí

01:18

els nostres fills els nostres néts no seran capaços de treballar per complir amb les prioritats

Una i vint-

són el futur no serem capaços de treballar per satisfer les seves necessitats de la seva

01:26

desitjos que van a passar tota la seva vida

01:29

treballar per pagar els deutes dels seus pares i avis no complidors

Una i trenta-cinc

això és el que aquesta lluita és dels ciutadans contra el malbaratament del govern fa un gran

01:40

treball de ressaltar

Un i quaranta-dos minuts

els residus en la cultura de la corrupció que està molt estès

01:45

en washington tristament és un assumpte bipartidista fa tot just unes setmanes vam tenir una

Una i cinquanta-un

Audiència del Comitè de Serveis Armats del Senat

01:53

on la defensa secretari Chuck Hagel estava testificant a com aprofitar l'oportunitat

01:58

per preguntar-li sobre

01:59

el programa de combustible d'algues a la Marina dels EUA

02:03

passem uns 160 milions de dòlars en

02:06

combustible d'algues ara importaria que la mateixa factura convencional costaria al voltant de $ 40

02:11

milió de dòlars

02:12

a $ 220 milions de dòlars només absolutament desaprofitats

02:15

no va ser sorprenent veure el secretari de Defensa es refereix al combustible d'algues

02:19

com igual de luxe

02:22

i no obstant això, el Departament de Defensa segueix mantenint aquests luxes

02:28

han de ser mantinguts al mateix temps

02:31

que estan proposant reduir dràsticament la mida d'una barra forces militars reductors

02:36

nostres soldats i mariners i aviadors i infants de marina

02:38

el que és un retrocés a establir prioritats

02:42

ara està Tom va observar amb raó hi ha veus a Washington diuen que es necessita per obtenir

02:46

tornar a pinta cosí greixa el procés

02:49

que fa que sigui més fàcil arribar a un acord que vol arribar a un acord bipartidista en en

02:53

Washington és molt fàcil

02:54

vostè diu passarà per al seu projecte del seu projecte el projecte del seu projecte

02:59

Es van realitzar altres bilions de dòlars

03:01

i així és com es passa de 10 bilions de dòlars a l'11 de remolc 12000000000000 18

03:06

trilió

03:06

així és com la fallida d'aquest país, que és el que es tracta

03:10

Felicito als meus col · legues, especialment John McCain i Tom Coburn per ser

03:16

flagels implacables contra pinta

03:20

contra el malbaratament Estic d'acord que la pinta que són la droga d'entrada

03:26

a la cultura de la corrupció i la despesa

03:29

a Washington que és la venda del nostre futur pel riu

03:32

el dia que em vaig adonar per cent a Prometo no tornar a tenir una marca auricular

03:36

i només vull donar les gràcies a la bona gent de Ciutadans Contra

03:41

Residus Govern per posar en relleu aquest problema destacant el que estem lluitant

03:44

i jo mai he fet una roda de premsa de peu al costat d'una foto de dos metres

03:48

aquí