Idees
interpretades del The Freedom Agenda, de Mike Lee, Senador (R)
d'Utah,
que
m'agradaria veure considerades al renovat Principat de Catalunya.
Constitució,
Parlament i governs:
La
Constitució hauria de donar al Parlament i als governs uns poders
limitats, enumerats i clarament ben definits, per fer-ne una lectura
textual, considerant el
que volen dir els redactors en aquell moment i en el que cada paraula
i cada frase vol significar al moment d'escriure-les).
Per
un govern central haurien de quedar: la organització militar, la
immigració, patents i marques, la aviació i els tribunals, suprem i
superiors i tot el que depengui estrictament d'una legislació
d'abast nacional (atur, assistència sanitària, pesca...) i també
tot allò que no puguin cobrir més eficaçment els governs de
proximitat (vegueries o regions, comarques, municipis i locals, tots
ells definits ara amb criteris del segle XXI més acadèmics que
polítics) i el que sigui necessari per mantenir la pau i l'ordre
interior, tot ajustat al que estableixin els acords internacionals.
No
hauria de intervenir en temes de treball, fabricació, agricultura,
mineria i educació i aquelles que poden ser desenvolupades millor de
proximitat, sense la intervenció centralitzada i igualadora, ni
tot el que afecta a la família, a la assistència, domiciliaria o no,
tot també d'acord i complint amb els tractats internacionals.
El
Parlament hauria de limitar la seva pròpia autonomia en lloc de
assumir que poden fer el que vulguin sempre el Tribunal Suprem (TS)
ho pugui aprovar, perquè el TS no té la exclusiva de fer guardar la
Constitució; els càrrecs polítics que juren o prometen guardar i
fer guardar la Constitució tenen també el dret i el deure de
fer-ho.
Els
conceptes: llibertat, independència personal, govern de proximitat i
individualisme, no queden clars si no es defineixen en una
Constitució, que limiti la intervenció dels governs a tasques ben
especificades i concretes. Els governs tendeixen a estendre la seva
autoritat i a demanar-ne cada cop més. No ens cal tornar a inventar
la roda, triem de la experiència del nostre passat i la d'altres
Estats lliures.
No
es pot deixar que legislin qui no han estat votats, buròcrates,
allunyats del procés polític i que legislen pobrament. Els
inversors i emprenedors prendran el risc de crear feines solament
quan estiguin raonablement confiats en que el govern no prendrà
accions arbitràries que interfereixin en la seva habilitat per
guanyar-se la vida.
La
Constitució ha de preveure que els poders legislatius cedits seran
discutits i votats al Parlament, per polítics elegits pel poble, no
pels partits, perquè sovint, regles en força de llei, s'aproven
rutinàriament sense pràctica intervenció dels parlamentaris.
Quan
una Llei ha estat aprovada per buròcrates no votats, els autors de
la llei no s'encaren amb la pressió d'esmenar-les o abolir-les perquè
ningú saps qui són. Els que defensen aquesta pràctica argumenten
que els executius responen davant del President elegit i que
exerceixen aquest poder solament quan el Parlament els hi ha donat,
aprovant-los.
Qualsevol
legislació perdria la seva vigència si dins d'un període, diguem de
no més de sis mesos, no és aprovada i elevada a llei pel Parlament.
Crisi,
deute i llibertats:
La
crisi del deute no és ni conservadora ni lliberal, ni de dretes ni
d'esquerres, senzillament, és nacional.
Ara,
immersos en una crisi econòmica i fiscal, o s'actua amb una reforma
total o anem empenyent la catàstrofe endavant, però és
inconcebible carregar als nostres fills i nets amb un
futur ennuvolat pel deute, la paralització econòmica i una
governació cada cop més intrusiva i opressora. També seria
una bogeria pensar que el sobre-endeutament afectarà solament a les
generacions futures.
No
es pot, any rere any, anar gastant diners que no es tenen. La
Constitució ha de limitar les accions del govern i obligar al
Parlament a tan sols aprovar pressupostos equilibrats en defensa la
llibertat dels ciutadans.
La
llibertat és la habilitat de cada individu per viure, actuar i
gaudir del que li és propi sense cap coerció externa,
interferències o controls; en altres paraules, és la capacitat de
viure i actuar afirmativament més que no pas ser dirigit. La
llibertat és un regal de Déu. Existeix sense que cap sobirania
terrenal pugui interferir, coercir o prendre, per exemple,
amenaçant les nostres vides o degradant els nostres drets de
propietat.
Els
propòsits dels governs són constrènyer els comportaments humans
per la coerció.
Les accions de govern i la llibertat individual són
competidores i sumen zero; tant com suma la actuació del govern
resta a les llibertats de l'individu.
Lleis
anti-robatori influeixen sobre la llibertat, però són beneficioses
perquè protegeixen la propietat i protegint-la també poden protegir
la vida, si són fetes de manera que tinguin un impacte mínim sobre
la llibertat individual. En cada cas, han de
mesurar-se
els beneficis d'una banda i la erosió de la llibertat individual per
l'altra.
pressuposts
i controls:
Els
imposts són necessaris per a les actuacions dels governs, però la seva recaptació duu inherent el segrest de propietats dels
contribuents reduint la seva llibertat individual.
Molts contribuents
són forçats a treballar pel govern molts dies cada any perdent
temps, propietats i llibertats que no poden emprar en el que els
plagui.
Els
legisladors han de preguntar-se constantment si una despesa que
proposin és prou justificada, no
solament pel que hi guanyen els beneficiats, també el que hi perden
els contribuents per l'impacte en la seva
llibertat i propietat.
Els
ciutadans no han d'assumir que programes que semblin innocus i
benvolents no tenen cap impacte sobre la llibertat individual.
Aquests programes costen diners que aporten els contribuents i cada
cop que pugen els imposts estan allargant el temps que els
contribuents han de treballar pel que el govern els confiscarà.
Els
ciutadans contribuents han de poder vigilar i controlar d'aprop les
actuacions dels governs, que concentren els beneficis i dispersen els
costos que sovint són tan àmpliament dispersos que els fan
imperceptibles. Una despesa no es justifica perquè cada contribuent
pugui perdre-hi menys del que hi guanya cada beneficiari.
Molts
programes i serveis poden ser malgastadors, duplicats, ineficaços o
totalment innecessaris, establerts tan sols per a satisfer les
demandes polítiques de polítics i no pas per a satisfer una demanda
del poble; altres poden cobrir legítimes necessitats, però poden
ser rebaixats i traspassats a les administracions de proximitat que
ho podrien fer millor, perquè si el govern central els cedeix
programes, unes acabaran oferint millors beneficis que altres i
competiran oferint als seus residents millors condicions, tal com
passa a la lliure competència entre empreses privades. I cada un
serà lliure per dissenyar els seus programes d'acord amb les
necessitats pròximes.
S'ha
de controlar que els polítics elegits no actuïn impulsats pel desig
de deixar un senyal tangible a la societat i també fer el món un
lloc que els sembli millor i motivats pel desig de ser admirats,
creient que gastar generosament fa que t'apreciïn i gastant menys fa
que et critiquin. El
diner i el poder van indestriablement lligats i quants més diners té
un govern mes poder obté i perquè sempre en volen més, de diners i
poder, se'ls ha de limitar-los.
Gastar
a gran escala distorsiona el sentit de la perspectiva i duu a operar
sense cap paràmetre clar que en limiti les fronteres. Després
d'unes poques setmanes de parlar de desenes o centenars de milions en
despeses, uns centenars de milers o uns pocs milions els comencen a
semblar poca cosa i en conseqüència hi posen poca atenció.
L'increment
de la despesa no sempre és el millor mitjà per millorar el món i
sovint es poden aconseguir resultats equivalents o inclús millors
deixant mes diners a les butxaques dels contribuents.
Els
pressupostos son tan complexes que, per no perdre tant temps, es fan
paquets de despeses per ser aprovades en lleis òmnibus, que semblen
una opció adient però això duu a aprovar una despesa perquè se'n
vol aprovar una altra de l'òmnibus. Si el paquet òmnibus conté
coses que hom no vol aprovar s'ha de poder votar en contra.
L'endeutament
i l'equilibri:
Les
generacions futures haurien de ser lliures per decidir els programes
de govern, al igual que la nostra generació hem fet decidint per
nosaltres, però no ho podran fer si els deixem el llast d'un deute
desmesurat.
Cal
imposar estrictes límits en la capacitat del govern per endeutar-se
i gastar. El Parlament ha de equilibrar el pressupost cada any, amb
poques i escasses excepcions difícils d'invocar.
Cada
despesa coberta amb diners manllevats redueix la prosperitat dels
ciutadans i els fa menys lliures. Els ciutadans del futur naixeran
menys lliures del que ho foren els seus pares i avis.
La
llei de pressupost equilibrats hauria de contemplar uns conceptes
que, tots junts, ben segur que resoldrien permanentment la crisi
fiscal.
Prohibir
al Parlament gastar mes del que "guanyi" aquell any
recaptant imposts i altres conceptes, com la majoria de famílies i
governs tracten de fer, però el govern hauria de fer estimacions
dels ingressos i sovint aquestes són errònies o poden ser
manipulades per a ajustar-les al que es cregui necessari finançar.
Prohibir
al Parlament de gastar cap any més que un percentatge del PIB de
l'any anterior. Podríem dir que un 18% seria l'adequat (és el que a
USA ha vingut gastant el govern federal, un 18.5 a vegades i altres
menys. Cal ajustar-lo a la nostra realitat).
Que
el Parlament no pogués esquivar els dos precedents exigint una
majoria qualificada per fer-ho. Cal però fixar si de 3/5, 2/3 o 3/4.
Potser els 2/3 seria adequada. Es pot pensar en una súper majoria
per declarar la guerra contra altres nacions-estat, no guerres
abstractes contra la pobresa, la droga o altres qualsevulles.
Demanar
també majoria qualificada per augmentar el sostre del deute. Aquest
requisit evitaria que la administració pogués emprar les
estadístiques per equilibrar els pressupostos. Inclús si el
Parlament trobés un sistema de manipular les estimacions de
recaptació, despeses i PIB.
Resumint, el
Parlament pot necessitar elevar el sostre del deute, però ha de ser
més difícil fer-ho; exigint una votació per majoria qualificada
aporta un correctiu anivellador que evita els riscs de una despesa
amb dèficit perpetu.
Molta
gent principalment de l'esquerra, creu que es poden augmentar els
ingressos del govern apujant els imposts sobre els rics, que els
poden pagar, però això. en un o altre grau frena el creixement
econòmic, perquè mina les expectatives dels inversors sobre el
rendiment de les seves inversions.
Els
rics tenen més diners que els no-rics i no tenen necessitat
peremptòria de fer-ne més; en tenen prou per viure. Necessitem els
rics tant com ells necessiten als altres.
El
nucli del problema es que els governs emprenen massa
responsabilitats, creient que, com que poden disposar de recursos, hi
ha pocs problemes que ells no puguin solucionar.
Els
programes de llarga durada, que el govern ha promès finançar
perpètuament, dels que depenen milions de ciutadans, queden en una
situació precària i perillen de dràstiques reduccions i si no ho
resolem ara, no estarem defensant els pobres; estarem garantint un
futur amb retallades com a resultat de la nostra insolvència
nacional.
Una
societat lliure pot funcionar prou bé si el govern abandona les
“ganes de fer bones accions” i ho deixa per la societat civil
(families, individus, institucions religioses i benèfiques, i
organitzacions no governamentals sense ànim de lucre).
